Us deixo una lliçó per un fins després

Avui, quan fa un any que escric per aquí, he de dir-vos que hem sap greu per la gent que hem llegeix, pels que comenten i pels que no ho fan, per que tots feu del meu petit espai un lloc on escriure i desfogar-me sense la por de ser jutjat per fer-ho millor o pitjor.

Aviat començo una nova etapa a la meva vida on el temps no hem sobrará, tornar a la universitat i treballar serà dur, ara que tinc una mala etapa creativa crec que és el moment ideal per desenganxar-me del bloc, de Lo Cuentiste i ser simplement en Pau.

Als blogaires que m’heu fet aprendre amb els vostres blocs us dono les GRÀCIES i us seguiré llegint i potser de tant en tant alguna cosa tornaré a escriure o a corregir i re-publicar (m’agrada aquest concepte).

Si més no avui he apres una gran lliçó de la mà d’aquests trapelles, i en aquests temps tant dificils que passem el que ens diuen aquests nens no té preu.

Així doncs, us deixo amb la gran lliço i fins després!

 

l’equip petit from el cangrejo on Vimeo.

Jamància, bullanga i indignats

Avui tenia ganes de fer un post, que no fos indigne ni indignat i a poder ser que fes rissa. la veritat és que tinc crisi creativa ( al menys aquest cap de setmana) i no se m’acudia rés i la cosa no està per bromes ( tot i la meva vena macabra).

Mira com és la vida que quan menys t’ho esperes allí et naix la idea, feble i pobra però amb les circumstàncies esmentades m’hi aferro com un clau roent.

La meva txurri està estudiant opos per a secundaria i hem fot la pallissa amb els seus temes de feixismes i troglodites o medievos casposos i demés temes històrics. Com soc bon xiquet, mentre estudiava el segle XIX me l’anava escoltant i de sobte a saltat la pólvora del post. Hem diu: – Saps que és la Jamància?. El primer que se m’ha acudit és que era el nom d’una gitana de Gràcia, i no he fallat tant com comprovareu més tard ja que l’origen de la paraula ve d’aquest camí.

Furgant a la Viquipèdia i altres fonts he trobat lo següent:

A Barcelona és van donar uns fets anomenats les BULLANGUES, si, si, com ho sentiu. M’he tronxat de riure amb el nom i aquesta és la part que fa gracia. Que és la bullanga?

Conjunt dels tumults produïts a Barcelona del 1836 al 1843.
Foren provocats, en part, pel descontentament de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable el govern de Madrid, seguida pels elements populars, esperonats per les repercussions de la crisi social (temor a l’atur, problema de les quintes i dels consums) i conduïts per elements republicans i exaltats, sovint afiliats a societats secretes. La bullanga del 1837 acabà amb l’afusellament de Ramon Xaudaró i el desarmament de la Milícia Nacional, i la del 1842 amb el bombardeig de Barcelona per Espartero (Barcelona); la del 1843 és coneguda per la Jamància.

La Jamància (del romaní jamar, menjar) fou una revolta republicana i progressista que tingué lloc a Barcelona entre l’agost i el novembre de 1843, contra el general Espartero. El nom al·ludia despectivament als membres dels batallons de voluntaris (batallons de la Brusa) que probablement s’hi havien apuntat per menjar de franc i cobrar els cinc rals diaris de paga. Fou la darrera de les Bullangues produïdes a Barcelona entre el 1836 al 1843.
La revolta va començar el 13 d’agost i anava adreçada contra Espartero. Després, però, es girà contra el govern de Madrid, i la Junta Revolucionària va fer una crida a convocar les Corts. Això provocaria una insurrecció centralista que acabà amb una intervenció militar que comportà el bombardeig de la ciutat des del castell de Montjuïc i des de la Ciutadella, dirigit pel general Prim i centrat contra les drassanes i les muralles, el qual obligà la Junta Revolucionària a capitular davant el nou capità general, Laureano Sanz, el 19 de novembre.

La Jamància representà el primer aixecament nítidament popular contra l’estat liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi d’una oposició organitzada a la centralització endegada pel Partit Moderat.

Ara, si fem un excercici breu de substituïr les paraules en blau per les següents:

1843 per 2011

burgesia barcelonina per ciutadans del poble

Espartero per Felip Puig o Zapatero

Jamanància per #acampadabcna

Podem veure que indignar-se a l’estil Bullanguero és més vell que l’anar a peu. Aprenguem de com van acabar les coses allí i no caiguem en els mateixos errors.

De moment ja l’hem encertat en la nomeclatura i és que Bullanga i Jamància fan riure.

Avui hem sento satisfet, he pogut evitar el post sobre els indignats i he posat coses que fan rissa.

mouselandia

Aquest és un resum del que encara avui en dia és tan vigent com el dia en que Tommy Douglas va fer aquest discurs. Anem molt lents, hauríem de millorar la nostra capacitat de reacció. No tenim perdó. Som la repera.
PODEM EMPRESONAR UN HOME PERÒ NO UNA IDEA.

viviu-vos

Jodorowsky ens crea reaccions de tot tipus, tant a favor de les seves tessis com en contra. Ara bé, quina manera de veure la vida més bonica podem trobar que la de estar agraits per que estem vius en aquest precís instant.

Narcís, ja no ets el que eres.

Fa uns anys hem vaig sentir profundament enamorat de mi mateix, si, de mi. Ho dic sense exclamacions ja que ho sento així de natural. En aquells temps hem veia totes les virtuts, era una persona a la que trobava interessant, intel·ligent, guapa, amb un futur prometedor, amb moltes coses en comú, a tots dos ens agradava el mateix tipus de menjar i teníem les mateixes aficions. A la cuina érem dos fletxes, quan sortíem de marxa teníem una complicitat immensa, sempre trobaven un bon camell amb una bona farlopa i sempre acabàvem sent els amos de la festa. El nostre desenfrenat tren de vida no tenia límits. Pel que fa al sexe mai abans havia tingut tan de sentit, amb les altres parelles que havia tingut havia estat molt bé però amb mi mateix era genial, la imaginació i les sorpreses que hem preparava eren genials, intrigants, absorbents. Quan als meus jocs introduïa una tercera persona sempre era genial. Cada matí al llevar-me hem veia al mirall i hem quedava bocabadat i orgullós d’estar amb una persona com jo la olor a espuma d’afaitar i la llum tènue de la matinada feia que la escena fos memorable.

Soc publicista i faig estudis de mercat ho aplico sempre a tot a la vida, els dissabtes a la tarda vaig a comprar a “L’ESCLAT”. Vaig allí per que és on compra la majoria de noies que estan al meu focus d’interès, es a dir, solteres amb un poder adquisitiu mig/alt. En canvi al LIDL tenen un altre tipus de client més familiar. Quan veig una noia sola comprant sempre miro des de la carnisseria si es para a la balda de les compreses i tampons. Mentalment li faig una fotografia que la classifica com a menstruant o no. A la nit quan trobi a les noies sabré exactament a quin nínxol de mercat he de fer més incidència i quines estaran especialment sensibles. Ja que per a proposar-me un trio amb mi mateix, ella haurà de ser una noia que no senti incomoditats i que l’enxampem i l’engresquem a l’acte, amb el rotllo de “lo tomas o lo dejas”.

Bé canviem de tema per que tampoc cal insistir molt en les manies que tinc, sinó al final es podrà pensar que soc un malalt. Només soc dèbil i amb monstruositats ocultes com la majoria de gent.

De fet, ara, amb el temps les coses han canviat, no som els que érem, la nostra vida ha anat agafant aquell ritme rutinós i feixuc que fa que la vida s’arrossegui per les hores i pels dies encara que no sempre, per sort.

Algun que altre fracas professional, l’esforç de deixar la farlopa i el tabac, alguna misèria que s’ha fet més pública del compte ha fet que ens coneguem millor l’un a l’altre. Hem madurat, mentre jo cada dia soc més místic jo, cada dia, soc més petit-burgès. Mentre jo, cada dia, m’aferro a la vida i la vull viure agraït a la natura per ser viu i per ser cada dia més incontaminat per substàncies nocives, jo cada dia, tinc ganes de viure una vida desenfrenada i plena de vici, com si no hagués madurat.

Poc a poc les nostres inquietuds van anar canviant, vam anar coneixent a gent diferent, a mi hem caia bé un cert tipus de persones i en canvi a mi unes altres de diferents. A mi m’agradaven unes lectures i a mi unes altres. Jo disfrutava de una vida tranquil·la i en canvi jo volia seguir amb el desenfré. Jo volia estudiar més i jo no, ja n’havia tingut prou.

En definitiva, cada dia hem sento més llunyà de mi, visc una vida amb mi que s’aguanta per la rutina, els meus interessos cada dia divergeixen més de mi mateix. Al final com els passa a moltes parelles, no tallarem per que sabem tots dos que jo no puc viure sense mi, però cada dia fem cadascú més la seva pròpia vida pel seu cantó i quan jo bado i medito o reflexiono hem deixo en pau i quan jo decideixo tornar-me boig per un dia hem deixo fer i hem perdono ràpidament, se que soc així i no hem canviaré fàcilment.

Tots dos compartim una mateixa esperança, volem envellir un amb l’altre, amb pros i contres, ens hem d’acceptar.

Lo tonto del poble

El poble era de mar, tenia unes platges precioses. En Toni i en Paco, amics de tota la vida, són “quintos”, estaven asseguts a la vora de la mar, la olor a salnitre i a mar i el soroll de les onades es barrejava amb el xiuxiueig de la conversació de tots dos. Mentre Toni feia una nansa de de jonc Paco estava com a hipnotitzat per la mar. Va ser llavors quan va esdevenir tot el que us contaré:

Paco diu:-Mos passem la vida a la mar i no mos adonem del color tant bonic que té, fixat Toni, quin color més blau!

Toni respon:-però que dius! No ho veus que es verd? Estas fet malbé, fes-te mirar la vista penjoll!

La resposta va ser en to de fotesa però Paco té un caràcter raret i va replicar amb més energia de la necessària, les coses com són. La discussió no només va durar tota la tarde sinó que van marxar a casa emprenyats com a dos bous. I ja se sap, als pobles les noticies corren com la pólvora. Als dos dies el fet ja era qüestió d’estat. Tot el poble estava dividit a favor de Paco o a favor de Toni. Els uns enfrenats al altres les baralles a la Taverna eren habituals però a partir de llavors eren lo freqüent, que si blau, que si verd.

Javieret, lo tonto del poble, els observava amb la seva careta de badoc assegut a la seva cadira de vímet del racó de casa de sa iaia.

Lo senyor alcalde al final va haver de posar pau abans de que la cosa anés a més, ara ja fins i tot arribaven a les mans. Es van reunir en ple municipal i van fer un referèndum (alegal) a mà alçada .

Van fer un bando i la resolució municipal va concloure que ni ver ni blau. L’ aigua de la mar era de color turquesa.

Quan ja tornava la calma, arriba Javieret a la taverna i amb la seva innocència pregunta: – Segur que és turquesa? Vols dir que l’aigua no és transparent?

( Qualsevol paregut a una metàfora política és purament buscada)

Lo secret astà a la massa

  Avui lo cuentiste té un atac de…  algú vanitós en diria de sinceritat, jo no m’hi considero, llavors potser l’atac és d’egolatria? Com podem descriure el fet de parlar d’un mateix sense ser condescendent? no he trobat la paraula adequada.

   La cosa ve donada  a causa de diversos elogis que rep de diversos lectors de la seva reduïda però sel·lecta parròquia. Al quals aprofito per donar-los les gràcies per dedicar una estoneta a llegir-me les neures. I fins i tot comentar-les! 

   Aquests elogis no els entén i és justificable, ja que sap que la gent s’ho curra molt saps moltes coses, es documenta i té habilitats gramàtiques, sintàctiques i ortogràfiques molt treballades que donen als seus textos una exquisides que li provoca enveja ( no oblidem que el cuentiste és humà).

Com escriu els seus deliris el cuentiste? Un dia va llegir un article de Manuel Vicent on relatava l’origen del seu estil i la seva tècnica, així doncs avui jo faré el mateix. Un plagi tal com deu mana! Espero que hem dispensi (al menys jo aquest cop he estat sincer)

Comencem doncs:

S’asseu al davant dels seu ordenador amb una pantalla de 22” magnifica (fruit d’un caprici) i del seu teclat compaq de color negre força suau al tàcte, mai li han agradat els portàtils. Té un icono al escriptori del seu Ubuntu on enllaça al tauler de wordpress directament, com que té la seva contrasenya desada hi entra directament. Pitja “els meus blocs” i tot seguit “nova entrada”. No posa mai títol. Tanca els ulls, un cop tancats es mira cap a dins i furga en el còsmic món interior immens i quan contempla aquestes constel·lacions interiors sempre apareix un estel fugaç, ha d’estar molt atent, passen un cop i potser mai més, l’ha d’agafar i l’ha de descriure. Si vola suficientment ràpid arriba a ensumar-lo, sap si fa olor a sofre a roda cremada a pollastre a l’ast o té un aroma dolç com de mare. No se n’ha adonat i els seus dits han començat a trepidar, pitja tecla rere tecla i sense haver fet mai mecanografia falla moltes lletres, a pesar d’això no para, no pot parar, aquell estel fugaç interior només el pot descriure mentre el veu, mentre l’ensuma i mentre el sent brunzir aterradorament com un tro o de vegades suaument com un veler. Aquells sentiments, idees o llamalo equits surten, brollen i de vegades tan fortament que fins i tot vomita el que porta dins, però vomita d’aquella manera sorollosa i poc discreta, a borbollonsss patint asfixia temporal i quan creu que no pot més un llamp li travessa la espina dorsal, el posa alerta li puja l’adrenalina, els dits van a mil per hora a la seva vista només hi ha el teclat i els dits frenètics fins que després d’aquests vint minuts d’èxtasi se n’adona de que té un cap malalt i un univers interen estrany que l’enverina, com la vanitat li pot, decideix que aquest procés de vomitar ha de ser regular per que és el que li manté la ment més o menys neta de cicuta. Explorar-se, buscar-se, rebregar-se, patir-se, excitar-se, ferir-se i odiar-se a ell mateix el fa ser més conscient d’ell. Cada dia es coneix més i millor.

Quan posa el punt i final després de l’orgasme, es dir, quan acaba de còrres, a sobre de l’escriptori barat del seu pis de lloguer, bre els ulls de debò, veu la pantalla amb un text on el corrector te tanta o més presencia que la lletra, però el vermell ondulat li recorda una imatge de text sagnant, suat i ferit de mort que li diu que és així com a anat la cosa. Passa olímpicament del corrector, canvia quatre lletres fora de lloc mentre ho rellegeix per a veure si és apte a la oïda de la resta del món i confia en que la seva agraïda parròquia li disculparà aquesta infumable sintaxis, carregada de subordinades impossibles, d’errades d’ortografia aberrants i altres coses fruit del propi mètode.

Un cop vomitat el text busca una foto al google que s’hi escaigui i li posa un títol fruit de l’ultima glopada de bilis amarga.

Ja veieu que lo cuentiste no és un home de lletra, es només un humà que vol fugir del cistell on hi ha altres humans podrits que fan que es podreixi la resta del cistell. Vol ser bo, vol ser humil, vol ser lliure tan li fa ser-ho aquí o al seus cosmos interns. La qüestió es que tothom té dret a fugir covardament de la realitat i fer-se-la a mida una estoneta a la setmana.

De fet Manuel Vicent i les seves cortines de vellut vermell són més agradables que jo.

setmana santa

Aquesta setmana en Pau està filosòfic, un cosí germà seu del poble de La Cava a mort als 43 anys de vida de forma fulminant a causa d’un càncer. En concret ha durat un mes i mig des del diagnòstic. Només faltava que ahir a la nit a TV3 posessin un programa de malats terminals i en Pau ha fet la seva pròpia quadratura del cercle.

És setmana santa (en minúscula), fa anys que no tenia vacances per aquestes dates i tot just les esperava per a poder tenir temps de treballar tranquil·lament i acabar les coses pendents que no ha pogut fer durant les seves inacabables jornades laborals. Ara bé, la mort del seu cosí li ha fet veure una serie de coses que ja sabia i que tots sabem però que no sempre tenim presents.

Començant per la feina si que cal dir que aquesta és part fonamental de la nostra identitat com a persona però fins a on arriba aquesta identitat? Només som la nostra feina? No! És la resposta correcta, som animals socials el que volem es tenir un rol, sigui el que sigui però que ens agradi però hi ha vegades que el rol no ens agrada o se’ns imposa.

Quan ens defineix la feina? Quan som útils i ho sabem.

Llavors per que creiem que no som útils en determinades situacions? Per que no valorem el present. La majoria dels humans esperem a ser feliços el més que ve o pensem en la felicitat passada, poques vegades en la felicitat present. I com va dir un home al programa de TV3 la felicitat està en el moment precís en que vivim, ni abans ni després, si esperem a ser feliços a les vacances d’estiu es probable que morim abans, o no, però no ho sabem. Llavors poder hauríem de exprimir i assaborir més els moments presents i cada dia preguntar-mos perquè estem contens avui. La resposta és fàcil, estic viu i estic content.

La hipoteca no puc pagar-la però la carícia i el petó que hem fa la meva dona cada matí quan ens despertem no té preu, es gratuïta, és el millor de la vida i la hipoteca no té dret a privar-me d’aquesta alegria.

La feina avui ha estat complicada però la abraçada que li donaré a la meva filla quan arribi a casa meva el divendres serà increïblement tendra i apassionada i fàcil. Cap problema amb un client em privarà de la meva abraçada a la meva nena.

El reconeixement a la feina ben feta d’un sol client hem posarà les piles i farà pujar l’adrenalina i les ganes de seguir endavant a pesar de portar mesos sense cobrar el sou que hem correspon.

Tenim a la vida més motius per a ser feliços que per a ser uns amargats. Només ens cal veure’ls passar per davant dels nostres morros.

Així que si algú llegeix això li pregunto:

-Avui tens una sola cosa que et faci sentir feliç? la dutxa del mati? La abraçada d’un fill? Aquella cançó que tant t’agrada a la radio? Estàs viu! I per això ets feliç? Jo si, avui soc feliç per que estic viu i la vida està plena de coses fantàstisques

Qui talla el bacallà?

Tonyo Serrat treballa despatxant pesca salada i encurtits a la parada del mercat del centre històric d’aquesta ciutat.A la mateixa parada  treballa Tamàs Qüin, que és més jove que ell i molt eficient, a pesar de la seva joventut  treballa les viandes amb força traça. També treballa allí Magda Mari ben jove i maca, amb unes corbes espectaculars que quan s’anusa el davantal li pronuncia la cadera i la cintura, marca els pits ferms i grans és un espectacle quan s’estira a sobre la parada per a arribar a les peces de peixopalo de la part frontal del mostrador. Tots els clients masculins i els altres paradistes esperen aquest moment amb deliri. Quan s’insinua un pit  per sobre del davantal, la parada deixa de fer olor a salat i peix fort, a vinagres i salaons. Se sent olor a tendresa, a enyor d’una mare de pits acollidors.

Tonyo sempre ens explica després de passar minuts sencers absort en els seus pensaments amb un fregall a la mà que si ell vol és capaç de matar a algù, tots sabem que és un tros de pa però un gran mentider, sempre explica coses increibles en sentit literal. Tan de cop explica que ha fet una gira amb Bruce Springsteen tocant el baix, com que té  el carnet de pilot comercial i pot portar-nos a Mallorca amb una avioneta propietat d’un company seu de classe. El més increible de tot és quan ens vol convencer de que pot controlar la ment dels demés i que quan vol ens fa fer el que vol i no ens n’adonem.

Tomàs sempre se’n fot d’ell a diari, però  un dia la Magda no arriba a la feina i Tonyo apareix sospitosament brut de fang dient que ha mort la Magda mentre la hipnotizava al solar de darrera del mercat. Tots comencen a pensar que potser no era tan mentider i que a la fi ha estat suficientment ferotge com per pelar a la bona Magda. Era tan guapa i tan bona i tant alegre que la ira envaeix als paradistes, comencen a bramar a xisclar a remenar-se per terra amb les mans a la cara  amb el dolor i la ira sortint pels ulls amb les òrbites apunt d’esclatar . la situacio afaga un caire  i un ferum apestós i delirant en el que tots comencen a  ataconar al Tonyo i colpejar-lo i a esgarrapar-lo  fins que  Jordi el fruiter li clava un cop amb la verga de ferro de baixar les reixes de la parada. Comecen les patades, els cops  i el llancament d’objectes contra la cara de Tonyo. Tonyo comença a sagnar a escupir dents i a riure de forma irracional i convulsa. En aquell moment, Magda,  entra al mercat esglaiada pels crits de la gent per la porta de darrera i en un últim sospir en Tonyo diu:- Ho veieu com us controlo la ment, increduls.

La mentida que explica un mentider, al seu món, és tan real com les teves veritats. I és per això que a l’enterrament no van anar els paradistes, només els seus amics pilots.

Olor a persona

(El dibuix no és meu es d’aquí)

-Enric s’amaga de la realitat, fa olor a pólvora mullada, sofre esbravat i soroll a fulles seques i la fullaraca moguda pel vent fred que xiula i ofega crits de dolor fa soroll a “esses”. Amagat al cau durant la batalla de l’Ebre Enric sobreviurà a la seva generació es reproduirà tan alegrement i tindrà uns dies ben feliços, El seu amic Jaume s’exiliarà a Argentina, fugirà i s’amagarà tota la resta de la seva vida entre colons fills i nets d’italians algun que altre nazi i passarà de puntetes per alguna dictadura crua i sanguinària però que buscarà a altres que no són ell.

Milers d’anys abans, a la cova plena de fum produït per la foguera que manté viva un clan, les dones s’escalfen i esperen la tornada dels homes que han marxat a caçar i recol·lectar per a alimentar i mantenir al clan. Torren carn d’alguna cosa similar a un búfal i la ferum no els molesta, tampoc els polls o la tinya que sofreixen tots, diria que ni tan sols els pica. Quan torna de la jornada el grup d’homes valents estan capbaixos i callats, porten una bona presa, un puma enorme, no obstant estan callats i no fan la cridòria típica del mascle similar a la que sentim als camps de futbol. El caçador jove més valent del clan l’ha cascat matant al puma, un mal sarpat i dos queixalades han acabat amb ell. Tots menjaran una setmana del puma aquell i sobreviuran més dies gràcies a la acció del jove valent. No obstant sobreviu el grup menys valent o més covard.

Qui no arrisca no pisca! A vegades és mentida! Es reproduiran, passaran milers d’anys durant el quals els homes valents moriran als camps de batalla seran herois i moriran per causes molt nobles, molt lloables, la historia els recordarà, els farà monuments i seran exemple per a les futures generacions.

Ara bé! Les futures generacions seran criades i educades pels covards que queden vius. Els humans tenim una genètica podrida que ens fa mesquins ja que sobreviuen i es reprodueixen els covards. Pot ser som la única espècie animal del planeta que fa una evolució a pitjor. Des de que l’home és home no importa que siguis fort o no, físicament al costat de qualsevol altre animal un humà és una merdeta. La nostra evolució ja fa anys que avança en el sentit mental i no pas físic. El nostre físic és penós ( el d’alguns més que d’altres) però la nostra ment és poderosa. Estem aconseguint que la espècie més dèbil acabi amb tota la resta de planeta sense quasi esforçar-se gens. El dia que ens peti ens ventilem el planeta.

Me cagon la puta d’oros, hauríem de fer el favor de començar a plantejar-mos que no cal ser els més valents del món, però si deixar de ser més covards a cada generació. Enfrontem-nos a nosaltres mateixos, reconeguem que som podrits i fastigosos i actuem. Ajudem-nos, fem-nos créixer i evolucionar de forma racional i valenta, igual que un drogoaddicte disposat a deixar la farlopa comença per assumir-se a ell mateix com el que és els humans ens hem d’assumir.

Hem de respectar-nos, confiar en nosaltres i estimar-mos uns als altres, per que estimar als demés farà que els demés t’estimin, ja no ens cal lluitar, vivim-nos, vivm en pau!

Estime-nos uns al altres, tan com puguem, fernèticament i càlidament cada dia més i a partir d’ara mateix.

Llavors les dues noies li responen enmig del soroll a batxata:

-Manolo, si vols fer un trio no ens fotis aquests rotllos, la tarifa és la tarifa i un trio val cent euros la mitja hora.